Manel Alías: «Una dona se’m va acostar i em va demanar que l’ajudés a sortir d’allà com fos, però no vaig poder»

El corresponsal a Rússia de TV3 explica la dura realitat a què s’han vist abocats milions d’ucraïnesos des de l’inici de la guerra de Putin

El periodista Manel Alías, a la Universitat Pompeu Fabra, el passat 12 de maig
El periodista Manel Alías, a la Universitat Pompeu Fabra, el passat 12 de maig / SARA BONET MOLA

Manel Alías  (Berga, Barcelona, 45 anys) té una llarga trajectòria com a periodista en els mitjans de comunicació catalans. Ara, la cobertura del conflicte ucraïnès l’ha convertit en una de les cares més conegudes de la Televisió Pública de Catalunya. Tot i aquesta sobtada popularitat, Alías al·lega que el centre de les seves històries han de ser les persones que pateixen i reivindica que la seva forma de treballar no ha canviat. Precisament en aquesta entrevista, més enllà de fer un repàs de la seva estada professional a Rússia, posa el focus d’atenció en la dificultat de les persones que han hagut d’abandonar el país i d’aquelles que malgrat voler-ho no han pogut.

PREGUNTA. Com a corresponsal gaudies de més independència per tractar les notícies i l’actualitat del país que no els mateixos mitjans russos?

RESPOSTA. Sí, els periodistes russos que treballen en mitjans nacionals no tenen marge per ser crítics amb el govern. Tot i que ja ho tenien molt difícil abans,  l’inici de la guerra ha complicat la situació encara més. Els pocs mitjans independents que hi havia han quedat anul·lats o bé informen des de fora del país per protegir als seus treballadors.

De manera, que la meva realitat i la seva no té res a veure. Jo explico el que crec que és la veritat conscient que, a vegades, no agradarà a una part o a l’altra. Però ells estan obligats a informar buscant una determinada línia editorial perquè saben que és l’única que poden fer, ja no intenten fer res més.

P. Escriure en català i per un mitjà petit així doncs, t’ajuda?

R. Jo crec que sí.

Els meus caps em van treure del país quan van marxar-ne els corresponsals de la BBC. Potser ara sí que estic més exposat perquè som menys i això és un element que hauré de tenir en compte. Però de moment continuo treballant com crec que he de treballar. I no sé si és perquè som un mitjà petit o perquè som estrangers o per què no saben ben bé què estem explicant, que no he tingut mai gaires problemes.

P. Lligat amb la pregunta anterior, quines són les dificultats sobre el terreny que t’has trobat al territori rus, i amb més èmfasi aquests últims mesos?

R. El més complicat és que la gent et vulgui explicar les històries perquè ells sí que tenen por de les represàlies. Això té una part positiva per mi. Quan saben que això només s’emetrà fora de Rússia, moltes persones s’atreveixen a dir-me coses que ni de conya dirien a un canal rus, perquè saben que no només patiria el mitjà sinó que també patirien ells.

P. A principis de març la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) va decidir suspendre temporalment la cobertura periodística de la guerra d’Ucraïna que s’estava fent des del territori rus. Vas compartir aquesta tornada a casa amb alguns ciutadans que fugien del conflicte?

R. Sí, per desgràcia n’he vist forces. És una situació dramàtica perquè els homes s’han de quedar i, per tant, marxen famílies trencades. Imagineu-vos una família de quatre, quan comença el conflicte han de decidir què fer, si es queden tots amb la por de com evolucionarà la situació, o si marxen els que poden, que són només les dones i els nens. Qualsevol de les respostes és dolenta. A més el refugiat porta a sobre tota la problemàtica d’on aniré a parar, com m’espavilaré, on viuré… No és fàcil.

La tendència de la gent és no passar la frontera, allunyar-se el mínim possible de casa tan com a distància com en temps

P. Què ha fet diferent aquesta crisi migratòria?

R. Aquesta vegada m’he trobat amb una perspectiva nova i desconeguda, la gent que vol sortir i no pot. És el cas de Mariúpol perquè està assetjada. Quan hi vaig gravar la crònica em vaig trobar amb situacions molt fortes. Una dona se’m va acostar i em va demanar que l’ajudés a sortir d’allà com fos, però no vaig poder. No vaig poder perquè estic vigilat i, a més, no la sabria protegir.

P. Et va afectar emocionalment el fet de tenir una llar on viure amb família que t’esperava sabent que els refugiats que t’acompanyaven en el viatge no tenien la mateixa sort?

R. Molt malament, és que la guerra et desborda per tots els sentits. La meva manera de defensar-me per no quedar fet pols és parar de pensar. Li dic al meu cervell porta’m a una altra banda… Quan ara que he tornat fan vídeos recopilatoris dels bombardejos que he narrat no els miro, no vull tornar allà on ja he estat.

P. El mes següent, a l’abril, decideixes tornar a Rússia tot i l’amenaça de 15 anys de presó per difondre quelcom que des del Kremlin es consideri informació falsa. Per què?

R. Soc jo que decideixo tornar. No podem no ser-hi per explicar allòs que considero que és important. Ara necessito tranquil·litat, però si passa quelcom rellevant hi tornaré a anar.

P. Emocionalment com és el canvi tornar a Catalunya, sense guerra i tot en pau?

R. Sempre que torno a Catalunya, per tradició, el primer que faig és agafar la meva dona i, si poden, els meus fills i anar a la platja a fer una paella o una fideuà, per intentar no pensar en els horrors que he vist. Una de les coses que més em diu la gent que deixo en situacions molt fotudes és que jo sigui feliç. Em desitgen sort. Aleshores no té sentit que jo estigui aquí col·lapsat.

Pot ser que tot això em surti d’aquí uns quants mesos, però jo he de fer el possible per cuidar-me, sobretot pels que m’envolten. No puc acabar tocat i que la meva dona o els meus fills de cop i volta tinguin una persona a casa que no està bé.

P. Aquest distanciament de què parles és com aconsegueixes diferenciar-te de la resta de notícies del conflicte?

R. Jo tinc el meu estil, no vull ser la notícia, aquest lloc és per la gent que pateix. Soc la persona que soc i per això treballo així i no ho vull canviar. No puc fer-ho d’una altra manera. Tinc les meves quatre o cinc normes que intento no perdre-les i per mi el més important és la gent, aquí està el tema. Jo faig les històries per aquesta gent, no per mi ni pel que diran. Si després això agrada més o menys doncs millor.

P. A hores d’ara, qui pot entrar a Rússia? Per què alguns mitjans catalans no han pogut tornar?

R. Si tens l’acreditació i no t’ha caducat, en teoria no has de tenir cap problema per entrar al país. Hi ha mitjans que fins i tot no van marxar.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s